Aquest mes de Juliol, per tercer any consecutiu, hem fet una de les mítiques sortides Omatequianes. Hem repetit la formula de l’any anterior, pel matí competició de karts i per la tarda partida de paintball fins a l’extenuació.
La jornada va començar amb un trajecte cap a la ronda complicat perquè mitja Barcelona estava tallada per l’etapa del Tour. Un cop vam enfilar l’AP-7, les sàvies paraules del Carles “seguiu cap al sud” ens van acabar de guiar cap al Karting de Sils. Al Karting, després d’esmorzar l’ineludible entrepà de botifarra vam començar les voltes d’escalfament. Aquest any la competició estava més oberta que mai perquè el Carlos va marxar a motofan i perquè el Jordi està a l’altre punta del món, així que els màxim favorit era el Roberto.
Després d’una hora de velocitat, derrapades i sortides de pista el podium va ser tota una sorpresa. En primer lloc l’Enric, amb el debut somiat, segon l’Agus que va fer una excel·lent lectura de cursa i tercer en Carles que li va esgarrapar el podi al Xavi en un final emocionant. En Joan i la Rosa també debutants, van fer una cursa més que digna.
Acabats els karts vam anar directes cap a Mieres, on ens esperava el dinar i on vam poder reposar per agafar forces de cara a la segona part del dia. A quarts de quatre ja estàvem al paintball guarnits amb els monos, les màscares i les marcadores. Una dada per mostrar l’actitud que hi havia a la zona de joc: en una sola partida la majoria de nosaltres ja havíem acabat les municions. Vam estar ben bé 3 hores i mitja corrent, arrossegant-nos entre bardisses, desentelant les màscares i alliberant les poques reserves d’adrenalina que ens quedaven després dels karts. És difícil destacar alguna actuació individual perquè els dos equips vam estar molt igualats, ara bé els tocs de campana de l’Ana i les consignes de la Paula van ser una constant que van donar molta vidilla a les partides.
Just abans de la posta de sol vam recollir trastos i vam tornar cap a Barcelona. Per sopar, un mexicà al Poblenou, copeta al Bharma i quatre balls al Razzmatazz, les cames no van donar per més. Fins l’any que ve!