A Omatech, una de les dates més sonades i amb més tradició és el dia de la Omafarra. El dia de l’Omafarra és una jornada per passar-ho bé, riure molt i descansar per unes hores de la dinàmica del dia a dia i els projectes que tenim en marxa. L’any passat ens la vam saltar perquè no va haver manera de quadrar el calendari de tot l’equip així que aquest any l’esperàvem amb més il·lusió que mai.
L’horari del dia de la Omafarra ja ha esdevingut un clàssic. Ens vam reunir a primera hora a Omatech i vam fer camí cap al Karting de Sils on ens esperava un entrepà de botifarra per esmorzar. Amb els dipòsits d’energia fins a dalt vam començar els entrenaments lliures. Les primeres voltes ens van servir per familiaritzar-nos amb el kart i per conèixer el traçat. Com que la majoria ja teníem el circuit quasi memoritzat de seguida vam perdre la por i es van veure les primeres derrapades, sortides de pista i avançaments temeraris. De fet, malgrat els insistents retrets del supervisor de pista, aquesta va ser la tònica de tot el matí. Després dels entrenaments lliures i sense temps de descansar van venir les sèries cronometrades. El crono és imparcial però especialment cruel per alguns que vam haver de veure com les nostres esperances de victòria s’esvaïen a fileres de distància de la ‘pole position‘. La cursa final va ser trepidant, els líders van marcar diferències des de l’inici però com que un sol error podia suposar perdre moltes posicions, l’emoció es va mantenir fins a la bandera de quadres blancs i negres.
Amb l’adrenalina que ens vessava per les orelles vam agafar els cotxes per dirigir-nos cap a Sant Miquel de Campmajor on vam dinar i ens vam relaxar a la gespa mentre esperàvem l’hora per començar el PaintBall. Guarnits amb el mono, la màscara de protecció i la marcadora vam passar tres hores d’acció extrema. L’equip blau va apallissar sense pietat l’equip verd, però el número de morats i vermells es va distribuir gairebé equitativament entre tot Omatech. Després d’uns quinze combats en diferents escenaris, el duel final va ser en format ‘death match‘ a la zona de la piràmide maya. Tenim sort del següent document gràfic que il·lustra l’èpica de la darrera batalla.
Una dutxa regeneradora ens va ajudar a prendre l’impuls necessari per agafar els cotxes i tornar cap a Barcelona. Teníem taula reservada al ‘Memorias de China’ un restaurant xinés extraordinari. Vam gaudir d’un menú exquisit, un tracte excel·lent i encara ens vam quedar forces per fer unes copetes i anar de marxa. Evidentment arribats a aquesta part de la nit apliquem en aquest post una més que raonable autocensura.
Ens acomiadem amb una foto de quasi tot el grup i amb moltes ganes de fer una altra sortida ben aviat!
