Omabloc

A Omatech, una de les dates més sonades i amb més tradició és el dia de la Omafarra. El dia de l’Omafarra és una jornada per passar-ho bé, riure molt i descansar per unes hores de la dinàmica del dia a dia i els projectes que tenim en marxa. L’any passat ens la vam saltar perquè no va haver manera de quadrar el calendari de tot l’equip així que aquest any l’esperàvem amb més il·lusió que mai.

L’horari del dia de la Omafarra ja ha esdevingut un clàssic. Ens vam reunir a primera hora a Omatech i vam fer camí cap al Karting de Sils on ens esperava un entrepà de botifarra per esmorzar. Amb els dipòsits d’energia fins a dalt vam començar els entrenaments lliures. Les primeres voltes ens van servir per familiaritzar-nos amb el kart i per conèixer el traçat. Com que la majoria ja teníem el circuit quasi memoritzat de seguida vam perdre la por i es van veure les primeres derrapades, sortides de pista i avançaments temeraris. De fet, malgrat els insistents retrets del supervisor de pista, aquesta va ser la tònica de tot el matí. Després dels entrenaments lliures i sense temps de descansar van venir les sèries cronometrades. El crono és imparcial però especialment cruel per alguns que vam haver de veure com les nostres esperances de victòria s’esvaïen a fileres de distància de la ‘pole position‘. La cursa final va ser trepidant, els líders van marcar diferències des de l’inici però com que un sol error podia suposar perdre moltes posicions, l’emoció es va mantenir fins a la bandera de quadres blancs i negres.

Amb l’adrenalina que ens vessava per les orelles vam agafar els cotxes per dirigir-nos cap a Sant Miquel de Campmajor on vam dinar i ens vam relaxar a la gespa mentre esperàvem l’hora per començar el PaintBall. Guarnits amb el mono, la màscara de protecció i la marcadora vam passar tres hores d’acció extrema. L’equip blau va apallissar sense pietat l’equip verd, però el número de morats i vermells es va distribuir gairebé equitativament entre tot Omatech. Després d’uns quinze combats en diferents escenaris, el duel final va ser en format ‘death match‘ a la zona de la piràmide maya. Tenim sort del següent document gràfic que il·lustra l’èpica de la darrera batalla.

Una dutxa regeneradora ens va ajudar a prendre l’impuls necessari per agafar els cotxes i tornar cap a Barcelona. Teníem taula reservada al ‘Memorias de China’ un restaurant xinés extraordinari. Vam gaudir d’un menú exquisit, un tracte excel·lent i encara ens vam quedar forces per fer unes copetes i anar de marxa. Evidentment arribats a aquesta part de la nit apliquem en aquest post una més que raonable autocensura.

Ens acomiadem amb una foto de quasi tot el grup i amb moltes ganes de fer una altra sortida ben aviat!

Aquest mes de Juliol, per tercer any consecutiu, hem fet una de les mítiques sortides Omatequianes. Hem repetit la formula de l’any anterior, pel matí competició de karts i per la tarda partida de paintball fins a l’extenuació.

La jornada va començar amb un trajecte cap a la ronda complicat perquè mitja Barcelona estava tallada per l’etapa del Tour. Un cop vam enfilar l’AP-7, les sàvies paraules del Carles “seguiu cap al sud” ens van acabar de guiar cap al Karting de Sils. Al Karting, després d’esmorzar l’ineludible entrepà de botifarra vam començar les voltes d’escalfament. Aquest any la competició estava més oberta que mai perquè el Carlos va marxar a motofan i perquè el Jordi està a l’altre punta del món, així que els màxim favorit era el Roberto.

Després d’una hora de velocitat, derrapades i sortides de pista el podium va ser tota una sorpresa. En primer lloc l’Enric, amb el debut somiat, segon l’Agus que va fer una excel·lent lectura de cursa i tercer en Carles que li va esgarrapar el podi al Xavi en un final emocionant. En Joan i la Rosa també debutants, van fer una cursa més que digna.

Acabats els karts vam anar directes cap a Mieres, on ens esperava el dinar i on vam poder reposar per agafar forces de cara a la segona part del dia. A quarts de quatre ja estàvem al paintball guarnits amb els monos, les màscares i les marcadores. Una dada per mostrar l’actitud que hi havia a la zona de joc: en una sola partida la majoria de nosaltres ja havíem acabat les municions. Vam estar ben bé 3 hores i mitja corrent, arrossegant-nos entre bardisses, desentelant les màscares i alliberant les poques reserves d’adrenalina que ens quedaven després dels karts. És difícil destacar alguna actuació individual perquè els dos equips vam estar molt igualats, ara bé els tocs de campana de l’Ana i les consignes de la Paula van ser una constant que van donar molta vidilla a les partides.

Just abans de la posta de sol vam recollir trastos i vam tornar cap a Barcelona. Per sopar, un mexicà al Poblenou, copeta al Bharma i quatre balls al Razzmatazz, les cames no van donar per més. Fins l’any que ve!