Veure a dotze persones adultes fent la croqueta enmig de la muntanya és una d’aquelles imatges que defineixen l’essència de la Omafarra, és a dir, la tradicional festa estiuenca d’Omatech.
Aquest any més que mai necessitàvem refrescar idees, alliberar-nos de les tensions del dia a dia i donar-nos una mica de canya física per compensar totes les hores que ens passem davant de l’ordinador. Després d’intenses discussions, creuaments de mails, whatsapps, doodles i missatges al yammer vam decidir-nos per ‘humoramarillo.cat‘, una gimcana aquàtica inspirada en les proves del mític programa de tele.
Dit i fet, el divendres 19 ens vam plantar a dos quarts d’onze a l’Esquirol on l’equip de l’Anigami, l’empresa que organitza l’humor amarillo ja ens esperava. De seguida ens vam canviar amb la roba més vella que teníem i vam sortir disposats a donar el millor de nosaltres a cada prova. Vam començar per les famoses croquetes que hem comentat a l’inici del post i això ja va marcar el to de la jornada perquè desenganyem-nos, donar voltes pel terra abraçat al teu company d’equip crea un vincle m’atreviria a dir que per vida!
La resta de proves eren una interpretació sui-generis de les que havíem vist per la tele, hi havia «els rodillos», la lluita sobre una passarel·la sobre l’aigua, les competicions de velocitat i habilitat en paral·lel, un festival vaja. El millor de tot és que com hi havia tanta varietat de proves, tothom va tenir el seu moment de glòria, ara bé si ens hem de quedar amb un en particular la majoria convindríem que va ser veure com el Joan passava un a un tots els «rodillos» fins arribar com un campió al final. Brutal!
Després de les emocions més fortes, vam fer una barbacoa al mateix Anigami, amanida, pollastre i butifarres a dojo van ser la fórmula màgica per recuperar forces per la segona part de la Omafarra. Abans de continuar amb el relat de la festa, permeteu-me un comentari: molts ens heu preguntat si recomanaríem l’humor amarillo com a activat d’empresa. La resposta és un contudent sí, vam riure com mai i se’ns va fer curt, haguéssim repetit alguna prova. Això sí, cal anar amb ganes d’embrutar-se, remullar-se i sobretot amb màxima actitud!
Com que amb l’Humor Amarillo vam encentar una línia més aviat nostàlgica, per la tarda vam organitzar un ‘laser tag’ tot recordant el ‘Q-zar’ la primera empresa que va obrir locals de laser tag a mitjans dels anys 90 a Barcelona. Nosaltres vam anar a Play Point , al carrer comte de Borrell 88. Ho especifiquem perquè no és evident de trobar ja que el Play-Point sembla un bar totalment estàndar. El que passa és que al final de la barra han muntat un laberint de laser-tag més que digne.
La veritat és que l’experiència ens va sorprendre, no teníem unes expectatives gaire altes i ens ho vam passar de conya. El joc consistia ens tres equips que havien de conquerir les bases enemigues, cada jugador tenia una pistola láser i una armilla que registrava els impactes rebuts. Així com en el ‘humor amarillo’ hem destacat la figura del Joan, en aquestes partides no podem deixar de comentar el neixament d’un mite, el Cesc, més ben dit, el seu alter-ego ‘Hellfire’ que va abusar sense cap consideració de tots nosaltres i va acumular més punts ell sol que algun equip en total.
Manen els cànons de les Omafarres que hem d’arribar a l’hora de sopar rebentats i així va ser. Aquest any no ens vam escarrassar gens i vam decidir anar sense reserva a la Tagliatela més propera. En 5 minuts ja ens havíem preparat diligentment la taula així que vam poder fer una forta càrrega de carbohidrants necessària per acabar de rematar la jornada. Com sempre però, la crònica de la Omafarra no arriba més enllà del sopar, la nit és dels valents que aguanten.
Us deixem la foto amb l’uniforme oficial de l’Humor Amarillo instants abans de ser ruixats sense contemplacions per un cubell d’aigua freda.
